viernes, 20 de mayo de 2011

El testimoni d'en Paco Gordillo

És important el que va passar el 1967 perquè va ser un any pont. Hi va haver eleccions al Sindicato Vertical. Els sindicals que estàvem dins del Sindicat Vertical (jo era càrrec sindical) utilitzàvem les possibilitats legals que donava el fet de ser-hi.

D'altra banda, començàvem a organitzar-nos entorn al que seria Comissions Obreres. Darrera hi havia un partit, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Estava molt ben organitzat, en aquell temps era l'únic partit que estava organitzat. (...) A partir del 67, i ja al 68, si que comencen a aparèixer “grups esquerrosos” que endeien (...); quan fèiem les assembles es presentaven... eren grups petits.

Vinc d'una família que sempre ha sigut d'esquerres. Durant la guerra civil van matar un germà del meu pare. El meu pare va unir-se a l'exèrcit Republicà, va estar 8 o 10 anys en camps de concentració. Aquestes coses marquen, encara que en aquells temps no es parlava d'això, costava molt parlar d'això.

A Terrassa, jo vivia a les Arenes, un barri realment marginal. Allò gairebé era una illa perduda; no tenia cap tipus de... ni llum, ni aigua (ho vam haver de muntar nosaltres). Per a mi (i la gent jove) això representava un handicap important. Les condicions era òptimes perquè la gent jove es rebel·lés. Eren condicions molt similars a les actuals, però diferents. Avui hi ha llibertat, però hi ha motius per muntar verdaders problemes.

En aquell moment faltava la llibertat. De la llibertat la gent no se'n dóna compte fins que li falta. I quan li falta, és un cop molt fort: el fet que t'hagis d'amagar, que no puguis parlar, que no et puguis reunir, que t'imposin coses. Quan estàs en una situació com l'actual sembla que tot això no tingui importància (...). Però quan t'imposen... Això i les circumstàncies socials van ser el que em va fer moure. I com a conseqüència vaig entrar a CCOO, primer a les joventuts, i després al PSUC.

Al 67 les condicions de vida eren molt difícils, molt complicades. Els treballadors lluitaven per tenir millores econòmiques, menys hores de treball, més vacances; nosaltres lligaven aquesta realitat amb plantejaments de tipus polític, a la necessitat de llibertat, amb la legalització dels sindicats, dels partits.

A Terrassa sempre hem tingut problemes de crisi al tèxtil, en aquest temps va començar a desvariar... L'atur ha sigut un problema endèmic d'aquesta ciutat. Això creava un caldo de cultiu perquè la gent sortís al carrer a reivindicar...

Es va convocar aquesta manifestació, a l'Estació dels Catalans. La via fèrria baixava cap avall... Fins el pas a nivell, el Doré a la dreta i l'escorxador a l'esquerra. Vam començar la manifestació allà (a l'Estació) i vam començar a baixar i de seguida... Terrassa estava presa per la policia armada i la guàrdia civil. Entre l'inici i el cine Doré, a la meitat, ens van barrar el pas. Hi havia quinze o vint geeps de la policia armada i van carregar contra la manifestació i va començar el conflicte, ho van fer amb violència, amb els mosquetons agafats al revés...

M'imagino que ells no s'esperaven la reacció de la gent, que també va ser violenta, automàticament també es va defensar. La gent va començar a saltar el mur de (la via) perquè a l'altre costat hi havia pedres. Allà va passar de tot.

També estaven convocats elements d'extrema dreta i la policia secreta (la Brigada Político-Social); els trets que van ferir dues persones van sortir del Doré, allà eren els de la Brigada Político-Social. Un dels que van ferir a la panxa va ser en Cabello (va ser precisament a la cantonada de l'Hostal del Fum). Nosaltres el vam portar a la Mútua, el vam deixar a la porta i vam marxar.

Les pedres eren elements d'autodefensa. Havien passat 17 anys després de la guerra, era un explosió de lluita en contra de la repressió que s'havia exercit contra la gent d'una forma sibil·lina. Les detencions eren contínues, i les tortures... Va ser la primera vegada que es va produir un enfrontament seriós, era una manifestació clara d'unes necessitats del poble, o d'una avantguarda del poble que necessitava manifestar un desig.

A partir del 67, les manifestacions van generalitzar-se i el poder de Comissions i del propi PSUC va arribar un moment que va ser bastant gran. El 73 o 74, el PSUC va arribar a tenir 2500 militants a la clandestinitat.

Aquella manifestació la van convocar, per un costat, el Comitè Local del PSUC i per l'altre la Coordinadora de CCOO, que ja estava organitzada (jo estava a la Coordinadora). El PSUC estava organitzat per cèl·lules, entre ells els membres no es coneixien... Però va arribar un moment que ja es coneixia molta gent. El 27 d'octubre van detenir moltes persones per la manifestació.

Als barris hi havia nuclis determinats. A nosaltres ens convocaven a assemblees, en un barri determinat, un diumenge; i acabava amb la guàrdia civil al darrera. Es concentraven unes cent persones. Aquesta gent que venia a les assemblees treballaven a les fàbriques, eren membres dels comitès d'enllaç: moltes comitès de grans fàbriques estaven dominats per nosaltres. Si convocàvem una manifestació i hi havia ganes de tirar-la endavant, de seguida teníem els instruments per bellugar-la; i, de fet, a partir del 67 això va ser un clamor constant.

Hi havia tot un sector: els joves. Jo no tenia ni 20 anys. Les CCOO juvenils van arribar a tenir a Terrassa uns 500 joves.

Nosaltres muntàvem manifestacions cada diumenge, “conatos”, en deien. Ens situaven a la carretera de Montcada amb Topete, per exemple, muntàvem una manifestació i quan arribava la policia nosaltres ja havíem desaparegut però en un parell d'hores ja estàvem en un altre lloc. Teníem una capacitat de maniobra molt forta. Hi havia un sector (nosaltres) que intentava guanyar-se el carrer; en molts casos ho aconseguia. Anàvem a demanar diners casa per casa, per pagar la setmanada dels detinguts, de la gent que estava a la presó. Hi anàvem en nom de CCOO i del partit, i no es detenien... La gent dels barris ens donava diners. No és sorprenent que tinguéssim capacitat de convocatòria.

L'hora de la concentració no la recordo, per la tarda. Al cap de la manifestació ens vam anar concentrant entre 300 i 400 persones. Va durar fins les 3 de la matinada. Després vam anar a altres llocs. I la policia anava pels barris, per les cases, intentant detenir gent. Va ser una nit moguda. Jo recordo que vam portar ferits a la Mútua i després... Quan passaven aquestes coses, la gent més coneguda acostumava a no anar a dormir a casa meva. Jo, per exemple, tenia llocs per anar a dormir.

A casa es vivia amb molta por. A la meva família havien patit molt a la guerra i veien que jo acabaria igual. Jo ja m'espavilava, evitava crear-los més problemes dels necessaris

Una de les curiositats de la meva militància: Els meus germans m'acusaven en moments determinats. La meva mare quan tenia un “sofoco” perdia el coneixement. Els meus germans deien si algun dia em passava alguna cosa es moriria.

Una nit, les forces de l'ordre es van presentar a casa. Van envoltar els carrers, tot estava ple de policia armada. Van entrar a casa. Vam acabar tots contra la paret, amb els mosquetons... (com en les pel·lícules de la gestapo). Doncs la meva mare no solament no es va morir, sinó que va ser la militant més activa quan em van tancar a la presó. Però això va ser més endavant.

Paco Gordillo


No hay comentarios:

Publicar un comentario