miércoles, 15 de junio de 2011

Àtoms, anonimat, connexió, unanimitat (2)





Diumenge 5 de juny, tarda, al Raval de Montserrat


La resposta de la gent que col·labora:

Comunicar la metàfora. Les persones responen solidàriament, comprensivament i participen de l'acte poètic. Hi participen persones de diverses edats, joves acampats, simpatitzants (indignats) i persones que van viure en primera persona els enfrontaments del 67 (algunes de les quals deixen el seu testimoni).


Roser López Monsò


martes, 14 de junio de 2011

Àtoms, anonimat, connexió, unanimitat (1)


Divendres 3 de juny, tarda, al Raval de Montserrat


Inici del procés o projecte per a l'elaboració d'una instal·lació amb pedres (de la via del tren) embolicades amb roba i brodades.

Acció pública a l'Acampada de Terrassa, a la tarda, dies 3 i 5 de juny. Instal·lar una parada on els assistents a l'acampada i totes aquelles persones que s'hi vulguin afegir poden participar en l'obra. Demanar la col·laboració de la gent; explicar el projecte i motivar la gent a participar-hi.

Es tracta de l'elaboració d'una obra col·lectiva mitjançant la participació activa de les persones, que hauran d'embolicar pedres amb roba i cosir-la.

L'objectiu del procés i de l'obra és la realització d'un acte poètic que té per objectiu: preservar la memòria històrica i protegir l'acte (i el dret) a a reivindicació pacífica simbolitzat per les pedres, la idea de lluita; fer evident la participació col·lectiva des de l'anonimat i a l'uníson.

La participació col·lectiva. Cada pedra és una persona, ahir i ara; cada pedra ha d'estar manipulada per una individualitat.

Les pedres, com les persones, desapareixen sota l'anonimat; cada individu pren força en la constitució de l'obra, és força en l'obra, però desapareix com a “jo”, esdevé intenció. L'obra és una suma d'intencions: un acció col·lectiva i potent.

Enllaçar dues lluites, dues reivindicacions, passat i present; explicar-les a diferents protagonistes.

(Posteriorment, realitzaré una segona intervenció en les pedres, que consistirà en un brodat). Construcció d'un organisme viu mitjançant la posterior unió de totes les pedres.



Roser López Monsò



lunes, 13 de junio de 2011

Una mirada en present (Verí de Puig II)

La compareixença (Verí de Puig II)


Per Josep Ma Casasús Rodó

Comentaris a la compareixença de Felip Puig al Parlament el 8 de juny de 2011, a propòsit de l'operació de “neteja” a l'Acampada BCN

“Indudablemente, la prisa por expulsar la inseguridad y restablecer el orden es poco compatible con la prudencia, el sosiego, el rigor indagatorio y la ecuanimidad requeridos para la búsqueda de la verdad” (Jaume Curbet, “¿Seguridad? ¿Qué seguridad?”)

Verí de Puig

A “Verí de Puig” [veieu totes les referències al final de l'article] assenyalava jo que el fet que hi hagessin actes violents darrera els camions de la neteja (actes mai no demostrats ni documentats), no justificaria tampoc els cops de porra a ciutadans asseguts amb els braços enlaire oferint resistència pacífica davant dels mateixos camions.

També apuntava a una futura “guerra d'imatges”, que finalment no s'ha donat a la compareixença de Felip Puig al Parlament, possiblement perquè hi tenia les de perdre (en lloc no han aparegut filmacions d'agressions contra els mossos que justifiquessin la contundència policial, cosa estranya tenint en compte que a la Plaça de Catalunya hi havia un munt de reporters gràfics). Temps al temps, però. Això sí , a la compareixença Puig i els seus acòlits s'han exercitat en l'estratègia de fer circular una interpretació que faci esvair l'impacte de les imatges.

Començava aquell text amb la idea que l'operació de neteja era de fet una operació de contaminació i contagi. Calia contaminar la bona imatge dels acampats i les assemblees amb la de la violència i els aldarulls. A ser possible, també contagiar alguns individus amb la ràbia suficient perquè abandonessin la consigna de no ser violents. L'operació de contaminació ha continuat el seu curs al llarg de la compareixença, amb la servil complicitat, com era d'esperar, del diputat de CiU. Per exemple, aquest va acabar la seva intervenció reconeixent la importància dels drets a la llibertat d'expressió i de reunió, però sempre que “no vagin acompanyades d'aldarulls”, obviant el fet que d'aldarulls sols n'hi va haver quan van intervenir els mossos per “facilitar la neteja”. És curiós que s'oblidés el diputat que allò que havia motivat la sessió era l'ús de la violència fora de mesura per part dels mossos, no dels acampats. Ara, ell havia de fer la seva part d'enverinament, de deformació dels fets, parlant com si els mossos haguessin actuat com a conseqüència d'uns aldarulls, com si els acampats busquessin i creessin per se aldarulls. Si vas parlant com si l'acampada hagués anat acompanyada d'aldarulls, al final la gent acabarà creient que hi va haver aldarulls. I ja no criticarà l'actuació dels mossos.

Els inicis

La compareixença va començar aproximadament una setmana abans, quan Miquel Sellarès va publicar un article al diari de dretes Avui, titulat “Curbet: un referent per a la nostra policia”. S'hi podia llegir que s'havia de “dur a terme una tasca pedagògica”, i que “cal explicar què és una policia democràtica, quines són les seves obligacions i els seus deures”. Enmig de la circulació d'imatges de mossos repartint cops de porra a ciutadans asseguts amb les mans enlaire, hom podria haver entès que el pensador conservador afí a Convergència es referia a la necessitat que dins dels cossos de seguretat es fes l'esforç pedagògic d'explicar què és una policia democràtica, i que com a tal no ha de considerar que va contra la ciutadania ni contra la gent, com si fossin enemics, especialment quan exerceix els seus drets constitucionals. Però no, resulta que la pedagogia havia d'anar adreçada “als nostres polítics, la societat civil, les universitats, els instituts, tots els sectors professionals, tots els sectors de la nostra societat”. En mig de les reaccions a les evidents actuacions desproporcionades de la nostra policia que mostraven les imatges , Sellarès apunta no cap a qui va donar els cops, sinó als qui difongueren les imatges i als qui en reaccionaren críticament. Qui ho havia fet malament, i necessitava “pedagogia” (eufemisme per a “interpretació ideològicament correcta”, doncs) era la societat, i molt especialment els “mitjans de comunicació”. El problema no eren els cops de porra que plogueren damunt els qui es resistien pacíficament, sinó la reacció en contra que es va aixecar a la societat i entre els mitjans de comunicació. El problema no és la imatge ni els fets que denuncia, sinó la interpretació que en fem; per això proposa una pedagogia amb “més mitjans que mai” que ens redreci l'opinió, ens faci agafar el bon camí.

Afirma, quan encara tothom té les imatges i la indignació fresques, que “és transcendental que la ciutadania comenci a veure la nostra policia d'una altra manera”. No entra en les seves consideracions, doncs, que la policia, en certes situacions, com en el cas de la desobediència civil no violenta, hagi d'actuar d'altres maneres. Aleshores, com es pot demanar que la ciutadania vegi d'una altra manera la policia, si no hi ha cap autocrítica envers l'actuació policial del 27-M? Se'ns demana que acceptem dòcilment, i fins i tot amb beneplàcit, actuacions com aquelles? Si som ciutadans crítics i que demanen explicacions i investigacions imparcials, som un problema per a una policia democràtica? Només si hi ha una ciutadania crítica, la policia pot esdevenir autènticament democràtica.

El conseller, en iniciar la compareixença, donà la benvinguda a la sala, entre altres, a Miquel Sellarès. El diputat de CiU, a la seva intervenció, va reprendre les idees de l'esmentat article de l'Avui – concebut i publicat, doncs, per a aplanar-li el camí. Aquest diputat és un peó més en la infiltració de verinoses interpretacions que tenen com a objectiu neutralitzar l'efecte de les imatges, i permetre que els simpatitzants de CiU dormin tranquils, car aquests es poden dir “hi va haver aldarulls, hi havia agressions molt violentes, per tant, els mossos van fer bé d'apallissar els que estaven asseguts a terra, encara que estiguessin mans alçades sense tornar-s'hi”; és clar, tot això sense anar més enllà ni demanar proves de les suposades agressions, sense veure el sofisma que s'amaga en l'argument tranquil·litzador com un somnífer.

No és estrany que el titular de portada del diari dretà Avui fos el més benèvol: “Puig ha sortit indemne”. El diari havia col·laborat en l'estratègia de la compareixença, perquè ja deu entendre que es tractava de defensar-se dels “altres”, en pura lògica bèl·lica. Convenia que Puig no sortís tocat – independentment de la veritat. De la manca d'explicacions sobre la injustificada duresa de la intervenció policial en els moments àlgids, el diari no en deia res de res. Es veu que aquest diari ja ha triat bàndol, i no caldrà esmerçar-hi gaire “pedagogia” perquè ha triat el costat considerat bo per alguns.

Fugir d'estudi

Posem al centre del debat el que mai no va afrontar directament el conseller: que els mossos van colpejar reiteradament ciutadans que no els agredien, que sols es resistien mans enlaire, pacíficament. I no pot dir Felip Puig que no li ho recordessin alguns diputats (Uriel Beltran de SI, i el d'ERC, per exemple, tots dos amb especial insistència). Va tornar a escudar-se en les ja mítiques agressions contra les mossos, sense concretar-les ni documentar-les. Ni sense donar-se per assabentat del sofisma que amaga el recurs als “violents”: si havia violents, contra ells s'hauria d'haver actuat amb contundència, i no pas contra els no violents.

És clar, latent hi ha una interpretació molt perillosa: els que oferien resistència pacífica no es mereixen un tracte individualitzat, proporcionat a la seva transgressió de la llei, perquè tots plegats, els no violents i els violents no captats per les càmeres, formen una mena de massa uniforme sense individualitats, tota ella punible en tots i cadascun dels seus membres. Vaja, Felip Puig va continuar intentant imposar-nos la “verinosa lògica de guerra (amic-enemic à la Schmitt)” de què jo parlava a “Verí de Puig”. En qualsevol cas, com molt sagaçment va observar Uriel Beltran, ja havia aconseguit el conseller, sense oferir proves i en contra del que mostren les imatges, que els teletips diguessin que les càrregues van ser causades per “agressions violentes”. Sense imatges, sense proves documentals d'altre tipus, sense informes imparcials, de cop i volta les “agressions” són una qüestió de fet. Els diaris de dretes se'n poden fer ressò i ajudar a que circuli i s'imposi la “interpretació correcta”, és a dir, s'engega la “tasca pedagògica” que anunciava Sellarès.

Pintades amenaçadores

Criticables, denunciables i punibles són alguns dels fets de què va informar Felip Puig, com per exemple, que alguns mossos s'hagin trobat amb pintades amenaçadores davant de casa. Ara bé, què té a veure això amb la justificació o no d'uns fets previs (tornem-ho a dir, ciutadans colpejats desproporcionadament)? En quin grau justifiquen o atenuen aquestes pintades amenaçadores l'actuació dels mossos divendres al matí? Hem d'alliberar a aquells mossos, i especialment als seus comandaments, de la responsabilitat d'una acció desproporcionada, pel fet que posteriorment alguns d'ells hagin rebut amenaces?

Un altre cop, darrera d'aquesta informació, com d'altres similars, deixada anar com si res, hi havia la intenció de suggerir un estat de guerra, un enfrontament amic-enemic, el qual pot justificar un estat d'excepció. Venia a dir: “ho veieu com els acampats i els seus simpatitzats són dolents, i ens volen mal, ens amenacen amb pintades? Això és la guerra i em dol que no estigueu amb nosaltres!” D'aquí la lamentació respecte als mitjans de comunicació. Li dol que se situïn al bàndol “equivocat”, que critiquin, perquè en la verinosa lògica de guerra que vol imposar no hi ha termes migs: o amic o enemic, o estàs amb mi o estàs contra mi. Cal estar a favor de la policia de totes totes, no és bo que se la critiqui tant – aquesta deu ser la pedagogia que s'ha de fer amb tots els mitjans. Les imatges no compten. Les proves no calen.

Els errors

Abans havia admès errors. Queda bé als titulars: Felip Puig admet errors. Sembla que hagi fet un exercici d'autocrítica. Però, quins errors? Renunciem a esperar que admetés que tota l'operació, en la seva intenció manifesta o latent, i en el sol fet de plantejar-se dur-la a terme, fos un error. Quins errors va admetre, doncs? Potser que quan hi ha ciutadans que ofereixen resistència pacífica, el que cal fer és retirar-los un a un, com tantes vegades hem vist fer, en lloc d'atonyinar-los? No. Que no s'havien instruït adequadament les ordres respecte al que calia fer en situacions com aquelles? No. L'error fou, segons el conseller, que havia menystingut la possibilitat de reaccions violentes! (Ja hi tornem a ser: sense documentar-les, i passant de puntetes pels cops de porra a gent pacífica). Els errors que va admetre, entre altres, eren que havien deixat que les coses anessin massa al límit sense actuar, i que no va valorar adequadament la capacitat de reacció violenta. Quina pot ser la solució a aquests “errors” aplicable a les properes intervencions? No pas modificar el comportament dels amos de la porra, dels qui tenen el monopoli de la violència, en nous casos de resistència pacífica, sinó intervenir encara amb més duresa des de l'inici, tenint en compte que hi ha els “violents” (invisibles per a les càmeres).

Els errors que va admetre són sols un subterfugi sofista per a tirar endavant l'estratègia de guerra i de contaminació de la imatge dels indignats, per a justificar properes intervencions més dures encara contra els ciutadans que es mobilitzin críticament, sota l'excusa que s'han d'evitar agressions violentes com les que suposadament es van produir a la Plaça de Catalunya. Va colar-nos , sota la disfressa dels “errors”, l'ombra sinistra de “violents” fixats (legalment?). Felip Puig administra molt bé les informacions i les afirmacions a les seves intervencions. Cap al final de la compareixença va treure's del barret una cinquantena de “violents” fixats que els constava que es trobaven entre els acampats. No va admetre els errors veritables: l'ús abusiu del monopoli de la violència, i que la decisió de dur a terme l'operació no estava justificada ni a priori ni a posteriori en els termes que es plantejava (de neteja). Va admetre els errors que permeten incidir en la seva interpretació tendenciosa, i seguir així amb l'operació de contaminació i contagi. I sobretot, ara pot planificar operatius del mateix tipus amb major cobertura ideològica. En lloc de rectificar, s'ho va fer anar bé per a obrir camí al que ja duia entre cella i cella des de l'inici del mandat.

Democràcia i policia

“... la seguridad que acapara la praxis política de los estados, acaban generando muy a menudo un escenario de infinita inseguridad social, (...) de inseguridad civil, debida a la restricción de derechos y lbertades causada por un exceso de seguidad.”(Jaume Curbet, “¿Seguridad? ¿Qué seguridad?”)

Als anys trenta, tot reflexionant sobre l'adveniment de la república espanyola, Josep Pla deia que a França hi havia una república policial (intuïció que confirmaria el posterior Règim de Vichy). Ho deu continuar essent, si jutgem per tal com es va produir el desallotjament amb gasos dels indignats de La Place de la Bastille (exemple que va usar hàbilment Puig per tal d'intentar rebaixar la duresa de les imatges de mossos colpejant ciutadans indefensos i no violents; però la duresa d'unes imatges i d'uns fets no es rebaixa amb comparacions mesquines amb altres fets i altres imatges igualment durs). Un règim policial, tinguem-ho present, genera una violència reactiva, com a França la de les revoltes de la banlieue.

Al final de la seva compareixença el conseller es va posar solemne. Va compartir unes reflexions sobre la democràcia i la policia (de fet en coordinació amb l'article de Sellarès i la intervenció del diputat de CiU).

“En un estat democràtic no es pot anar amb el prejudici que les actuacions policials vulneren drets. Si la policia no existís i no actués no es vulneraria cap dret, senzillament perquè no en tindríem cap.”

En primer lloc, un prejudici és una opinió sense fonament, prèvia a l'anàlisi de les dades i dels fets. No ens pot acusar Puig de prejudici, si resulta que moltes i moltes imatges, fins i tot emeses en directe, denuncien l'agressivitat policial injustificada (ho repeteixo: mossos atonyinen ciutadans asseguts amb les mans enlaire), i cap prova se'ns ofereix de les suposades agressions (i encara que apareguessin, caldria ponderar si justifiquen, com ja he dit manta vegades, la càrrega contra els no violents). No és un prejudici: és una opinió i una crítica que sorgeix de la contemplació de les dades i els fets. Recollint les paraules de Felip Puig: en un estat democràtic no es pot permetre que els judicis crítics amb la policia (i que demanen una investigació imparcial, i un exercici d'autocrítica real, si s'escau finalment) siguin rebutjats com a mers prejudicis. Una democràcia és forta, i la policia és forta en un estat democràtic, si no evita els judicis crítics, les investigacions imparcials, l'autocrítica. Això és, a la compareixença Felip Puig, no s'enfrontava a “prejudicis”, sinó a opinions fonamentades en dades, informacions i imatges.

En segon lloc, a la segona frase hi ha una ambigüitat inquietant. Si la policia no existís, no hi hauria drets: sembla que sigui la policia la que genera els drets! Els drets són anteriors a la policia; i per això la policia els defensa, sí, i també s'hi ha de sotmetre. Ara bé, en la formulació del conseller és directament el policia l'encarnació del dret, en una identificació inextricable. Sense l'una no hi ha els altres. Així van actuar a la Plaça Catalunya: van sentenciar, sense necessitat de passar pel poder judicial, que aquella gent asseguda davant d'uns camions de la neteja eren culpables d'infringir una llei, i van decidir quina pena havien d'aplicar (cops de porra malgrat el fet que no oferien resistència violenta). O bé, si seguim el motto insistent del conseller: els policies van jutjar que aquella gent asseguda eren còmplices dels que havien comès actes violents, i per tant mereixien com a tals la pena dels cops de porra. Aquells policies van fer alhora de poder judicial i poder executiu. Fins i tot, van instaurar una llei implícita: en una concentració de molts individus, cadascun d'ells es mereixedor de la pena que correspondria a un altre que ha comès actes delictius. Això és , qualsevol membre de l'acampada, encara que fos no violent, es mereixia el tracte penal dels violents: cops de porra. Si la divisió de poders és una de les bases de la democràcia liberal, aquells policies van ser molt poc democràtics, perquè van concentrar en si mateixos, en aquells instants, el poder judicial (jutjaven que tots eren culpables dels suposats actes dels violents, i en determinaven la pena), l'executiu (aplicaven la pena, els cops de porra, de forma desproporcionada i sense dret a recórrer la sentència) i el legislatiu (de la punta de les seves porres emanava la llei d'excepció que aplicaven). Aquells policies eren com sobirans en ple estat d'excepció: decidien la llei (excepcional) i l'aplicaven. No és sols pedagogia dirigida cap a la societat i els mitjans de comunicació el que cal per aconseguir una policia democràtica, sinó també una pedagogia cara endins dels cossos policials.

A més a més, aquells policies, i els seus comandaments, i el seu cap polític, s'han sostret, un cop succeïts els fets, al poder judicial. No han seguit la llei, car no era visible la preceptiva identificació. No es pot acusar davant d'un tribunal, amb totes les garanties de defensa que estableix un estat de dret democràtic, a aquells agents que potser van extralimitar-se en les seves funcions. Tampoc són jurídicament a l'abast del ciutadà els comandaments. En aquest sentit, és trist que els defensors d'aquesta actuació policial (Puig al capdavant) els amoïni més una pretesa manca de lleialtat d'alguns mitjans de comunicació i de la societat en general, que no pas la vulneració dels drets de denúncia dels ciutadans. Potser és perquè el marc de l'estat de dret pretén superar la lògica d'estat de guerra en què sembla que ens vol situar Puig. I sobretot perquè l'estat de dret està a les antípodes de l'estat d'excepció que es va donar per moments a la Plaça de Catalunya.

Se'ns dirà que el conseller es va sotmetre a control parlamentari. Trista escena que confirma la desconfiança dels anomenats indignats envers el sistema polític. Si ho hagéssim de traduir en un acudit gràfic periodístic, dibuixaríem uns mossos colpejant gent asseguda amb les mans enlaire com la de la Plaça Catalunya, i al costat Felip Puig, amb cara de víctima pel fet d'haver d'aguantar tanta violència, ell que no és de tarannà violent (cosa que li atorguem sense cap mena de dubte ni ironia), dient. “Aneu fent, aneu fent, que jo després ja assumiré tota la responsabilitat i aguantaré el xàfec dialèctic de desqualificacions i crítiques! (A cadascú li toca la seva creu)”. En un segon globus encara llegiríem: “Tant de bo pugui fer una mica de brometa, per distendir...”.

¿De què serveix sentir dir i repetir a Felip Puig que n'assumeix tota la responsabilitat, si aquestes declaracions sols tenen per objectiu fer-nos oblidar que allò va passar realment a als carrers, i que el qui se'ns presenta com a responsable, en cap moment respon a allò que hi ha al centre del debat: que els mossos van colpejar reiteradament ciutadans que no els agredien, que sols es resistien mans enlaire, pacíficament; i que, en segon lloc, difícilment es pot entendre que una qüestió de neteja pogués ser el motiu d'aquell ball de bastons? Felip Puig adopta el posat de víctima, però no mira per les víctimes reals. La seva pose d'assumpció de responsabilitats en realitat emmascara la determinació de deixar fer a la policia en el futur el mateix tipus de feina bruta que se li ha recriminat arran del 27-M. Assumir la responsabilitat plena és sols un efecte retòric, dilatori, que ha de permetre que no res canviï. És un tallafocs de les crítiques, que així es queden sense efectes.

“En un estat democràtic, quan la policia indica que s’ha de sortir, però que no es pot entrar en un determinat lloc públic, o que s’ha d’obrir pas per a la circulació, ho lamento profundament, la gent n’ha de fer cas, no és optatiu. ”

Aquesta és una altra de les reflexions de Felip Puig. Semblaria que si hi ha democràcia, és a dir, que si el conseller ocupa el càrrec en virtut d'un procés electoral, no hi ha opció per a una de les manifestacions més autèntiques i genuïnes de la democràcia arreu del món: la desobediència civil. A Felip Puig li interessa una visió estreta de la democràcia: la de manar amb el suport de “majories silencioses”, això és, submises, dòcils, mudes, sense crítica. Per això li molesten les “minories que no callen”. Però si un cos de policia ha de ser democràtic, no pot aspirar a ser obeït cegament pel sol fet que el seu cap ha sorgit a partir d'unes eleccions democràtiques. Aleshores sols seria un poder absolut renovable, això sí, cada quatre anys. També s'ha de sotmetre a les regles del joc democràtic, que inclouen la lliure expressió de la crítica, i el respecte a la divisió de poders. D'altra banda, una policia democràtica no pot entendre el carrer com un camp de batalla. A les pàgines de La Vanguàrdia (diari que no pertany a la premsa “revolucionària”), ens recordava Juan-José López Burniol (articulista no pas sospitós de ser un “radical” proper als “violents”), el pensament de Hanna Arendt sobre la desobediència civil. La desobediència civil sorgeix quan un grup nombrós de ciutadans creu que no són vàlids els canals reglamentats per a obtenir canvis que es consideren justos. Característica plenament aplicable a la manera de pensar i sentir del moviment dels acampats. El més important és que no s'ha de confondre, segons Hanna Arendt, la desobediència civil amb la criminal. I em temo que aquest és l'error de perspectiva greu del conseller Puig, al qual ens hi vol arrossegar a tots. Els acampats asseguts a terra amb les mans alçades no eren perillosos criminals, ni enemics declarats. Per això no fou proporcionada ni justificada l'acció policial. Aquest és l'error que el conseller hauria d'haver admès. No havent-ho fet, es de témer que el tornarà a cometre, ben de gust a més a més. I no podrà admetre el seu error mentre es mantingui en la lògica verinosa de guerra que simplifica la realitat social en amic-enemic.

La desobediència no sempre és un crim. I l'obediència a la policia no és necessàriament democràtica, encara que es doni sota una democràcia de tipus representatiu. L'any 1955 al sud d'Estats Units un usuari afroamericà encara havia de deixar el seu seient d'autobús lliure si hi pujava una persona blanca. Si no ho feia, es buscava problemes amb la policia i amb la justícia. Els afroamericans, en termes de la reflexió de Felip Puig, en un lloc públic com un autobús, havien de fer cas, no era optatiu. Si un policia li ho ordenava, ho havia de fer. L'u de desembre de 1955 una afroamericana, Rosa Parks, no va obeir, i així esclatà el Moviment pels Drets Civils, indiscutiblement democràtic i democratitzador. És clar que la desobediència civil posa les coses molt més difícils; ja no podem comptar amb les oposicions simplificadores. Fer de policia esdevé més complex. La visió de la policia de Puig, en canvi, presentada com a dogma inflexible i inqüestionable, sense matisos, obre perspectives tenebroses i pessimistes per a la democràcia. Ja sabem amb quina duresa hauran de pagar els qui encetin la via democràtica de la desobediència civil no violenta, pel sol fet de “no fer cas a la policia d'un estat democràtic”. En virtut de la dialèctica del nostre conseller, l'obediència a la policia en un estat democràtic esdevé encara més restrictiva, estreta i inapel·lable que en altres tipus d'estat, precisament, paradoxalment, perquè és tracta d'un estat democràtic! No entenc per què si un estat és democràtic, la seva policia, internament i pel que fa al seu vincle amb els ciutadans, ho ha de ser menys.

Una cosa és proposar una policia democràtica, i una altra és una democràcia sota règim policial, en la qual la policia no està sotmesa ni a control judicial, ni a crítica per part de la societat civil. A això sembla que aspiri el think-tank de Sellarès, i les estratègies retòriques de Puig. Però un règim policial genera que alguns individus concloguin que estan legitimats a usar de la violència per a assolir els seus fins polítics o socials, o simplement com a mitjà d'expressió del malestar. Aquests violents no els volem, però tampoc el règim policial que en dóna lloc. Els uns es fan el joc als altres, els uns busquen als altres. Cal trencar el joc. Esperem que no caigui ningú en la temptació de renunciar a la valentia de la no violència. És a dir, que no qualli l'operació de contagi iniciada el 27 maig al centre de Barcelona, continuada el 8 de juny al Parlament.

Referències

· Aquest comentari a la compareixença és la continuació d'un text anterior, “Verí de Puig”, però espero que també es pugui llegir independentment. “Verí de Puig” es pot baixar a través d'aquest vincle:

<http://dl.dropbox.com/u/10258689/Ver%C3%AD-de-Puig.pdf>

· La transcripció de la compareixença del 8 de juny de 2011 de Felip Puig al Parlament:

<www.parlament.cat/activitat/dspcc/transcripcions/trans12cai.pdf> [Data de consulta: 9 de juny de 2011]

· L'article de Miquel Sellarès, “Curbet: un referent per a la nostra policia”:

<http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/418974-curbet-un-referent-per-a-la-nostra-policia.html> [Data de consulta: 10 de maig de 2011]

· Per a la desobediència civil segons Hanna Arendt , l'article de Juan-José López Burniol, “Indignados con causa”:

<http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110611/54167919233/indignados-con-causa.html> [Data de consulta: 11 de juny de 2011]

· Les citacions de Jaume Curbet són de l'article “¿Seguridad? ¿Qué seguridad?”:

<http://www.barcelonametropolis.cat/es/page.asp?id=23&ui=338> [Data de consulta: 11 de juny de 2011]

· Un altre article de Jaume Curbet del qual podría haver extret altres citacions és “El terrorismo no tiene solución”:

<http://www.redcientifica.com/red/el_terrorismo_no_tiene_solucion.php> [Data de consulta: 11 de juny de 2011]

Una de les citacions que m'hauria agradat usar:

Quizás hoy más que nunca, gobernar equivale a administrar el miedo de los demás. Ello explica la perversión por la cual resulta que el interés objetivo del guardián sea que el temor se mantenga e incluso que aumente -como sabemos bien, las policías secretas están especializadas en crear los peligros que se ofrecen a resolver”.

Josep Ma Casasús Rodó


domingo, 12 de junio de 2011

La força de l'anonimat



Este anonimato no supone la pérdida del rostro. Lo que se pierde, incorporándolo como una dimensión de la existencia, es la soledad del cara a cara. Lo que se gana es un mundo poblado de sentidos acumulados, una visión del ser inagotablemente expresivo y secretamente articulado. El anonimato, como inacabamiento, no es entonces déficit sino potencia, no es indefinición sino campo de relaciones, no es insignificancia sino expresividad social. “Tengo un mundo como individuo inacabado a través de mi cuerpo como potencia de este mundo” (Merleau-Ponty, Phénoménologie de la perception, Gallimard, 1945, p.402). El anonimato no es disolución sino coimplicación, “complicación”, podríamos también decir. Esta coimplicación es el nosotros. Ahí puede sostenerse la autonomía de un nosotros, de un ser-con, que no es segundo ni derivado de una relación personal entre un yo y un tu sino que es la dimensión fundamental de la vida humana como actividad de creación y de transformación del mundo. Aprender el anonimato no es por tanto desaparecer sino “despertar en los vínculos” (Merleau-Ponty, M.:Les aventures de la dialectique, Gallimard, 1953, p.278), conquistar la libertad en el entrelazamiento.

(...) La fuerza del anonimato rompe códigos de visibilidad, de representación, de identidad, de legitimidad, de acceso al mundo. Lo hace no sólo por una potencia de fuga y de disolución sino sobre todo porque nos devuelve el mundo que hay entre nosotros como aquello en lo que estamos involucrados, que nos desafía y que nos exige no aceptar lo dado, rechazar lo que nos separa, hundir las distancias que aseguran el ejercicio del poder. La fuerza del anonimato rompe los códigos que privatizan. Nos lleva hasta los límites de nuestro pequeño yo para mostrarnos la imposibilidad de ser sólo un individuo, incluso de ser exclusivamente humanos. Nos obliga a pensar y a vivir desde es inacabamiento que somos, desde ese inacabamiento que “ es potencia de este mundo”, no desde una verdad hecha sino desde una verdad por hacer.

UN MUNDO ENTRE NOSOTROS, Marina Garcés. El anonimato y lo común. La Fuerza del Anonimato. Espai en Blanc, Materiales para la subversión de la vida. Edicions Bellaterra, 2009.

FOTO: Assemblea indignats al Raval de Montserrat, Terrassa. Divendres 3 de juny.


jueves, 9 de junio de 2011

Una mirada en present. INDIGNATS!

Verí de Puig. Contaminar, estripar, contagiar

Josep Ma Casasús Rodó

L'operació policial no era una qüestió de neteja, sinó de contaminació: calia contaminar la imatge d'un moviment de gent diversa de totes les edats i declaradament no violents amb imatges d'agressions i violència, d'aldarulls amb antiavalots inclosos.

El que més els espantava era que ara no podien enfocar l'atenció mediàtica en joves amb cresta, caputxa, pantalons estripats, etc. (allò dels “antisistema”), sinó que al centre hi havia avis i àvies, joves universitaris amb camissa, professionals de l'ensenyament i la sanitat, dones de camí de la compra, mares amb els seus fills... Calia estripar aquesta imatge, a cops de porra i de bala de goma. Després, també, amb el degoteig de declaracions tendencioses.

Era una operació de contagi: calia contagiar els participants en l'acampada i l'assemblea amb la violència inoculada des de les hordes policials. Calia aconseguir que si més no alguns esdevinguessin violents. Així ja els podrien reprimir, a cops de bastó policialment, amb l'adjectiu “antisistema” políticament.

Roda de premsa

L'operació de contaminació i de contagi ha estat constant des del divendres de la “neteja”, des de la roda de premsa de la tarda. Abans de començar, el conseller estava nerviós, com si hagués de passar un examen important. A mesura que avançava i agafava seguretat a l'escenari, va poder anar deixant les gotes de verí mediàtic - tot un espectacle:

· només va considerar veritables “indignats” els aproximadament 150 que diu van accedir a marxar de la plaça; els qui es van quedar, no eren veritables “indignats” sinó “altres” que se n'aprofitaven.

[Nota 1: Com gosa el polític dels mossos dir qui són i qui no són els “indignats” de debò? Semblaria que haurien de ser els qui hi han acampat i els qui han participat a les assemblees els que diguessin qui n'és o no, d' “indignat” (per dir-ho amb un qualificatiu que ha prosperat als mitjans de comunicació, però d'ús discutible més enllà d'aquests). Ara bé, el cas és que ningú, d'entre l'assemblea, té representativitat per a dir qui pertany o no a la mobilització: és oberta a tothom, no es tanca en distincions. En forma part qui decideix afegir-s'hi com a individu singular, i prou. Amb la sola excepció del que proclamaren des de l'inici: qui usa la violència no en participa ni els representa de cap de les maneres. Això fa ràbia als poders: que no pugui ser el polític qui ordeni, classifiqui i anomeni la realitat. I que hi hagi realitats que no es deixen ordenar, ni classificar ni gairebé anomenar des de fora. Els poders aspiren al monopoli de la paraula, i al de la imatge. El que els ha fet més mal és que els anomenats “indignats” posin en qüestió la mateixa pregunta: “qui són?”. Els polítics no saben per on agafar-los, d'aquí l'estratègia de Puig: provar de projectar-hi uns imaginaris “altres” que serveixin de “nansa” amb què començar a manipular mediàticament les mobilitzacions i els que hi participen. Una estratègia (policial) d'identificació.]

[Nota 2: Amb quina base va fer el conseller la distinció? Els poders sols accepten la protesta si aquesta és tan dòcil que és com si no existís, és a dir, la protesta silenciada, amortida, incapacitada. D'aquí que els veritables indignats, per a Puig, són els que no es noten, els que accediren a marxar de la plaça (intimidats pel desplegament policial, caldria afegir). L'edifici dels poders s'eleva o bé damunt d'una “majoria silenciosa”, o bé damunt d'una protesta i un malestar silenciats. Per això els destorben els acampats, i els que participen a les assemblees, els que s'hi apropen: potser són minoria , però minoria que no calla, que diu altres coses, que fa altres preguntes.]

· Va apuntar que els indignats eren “ingenus”, però que entre ells hi havia “aquells” que, insinuava Felip, els periodistes ja sabien qui eren. Però, qui són “aquells”? Durant el franquisme aquests ens imaginaris que permetien alhora explicar i invalidar les protestes al carrer eren els “agitadors professionals”. Sobre qui eren “aquells”, el conseller no en va donar cap concreció, cap prova. Va brandar un espantall. Per a Puig no hi ha ciutadans, sinó “majoria silenciosa”, “ingenus” (els quals hom pot condescendir a comprendre) i “aquells altres” (els que cal “netejar”) ...

· La frase “el butà pot explotar accidentalment ... o no.”, va repetir-se: ben assajada la tenia. Un verí que sembla gairebé innocu, però que volia fer sobrevolar damunt les consciències l'ombra sinistra , no de la bretolada ni de l'exaltació momentània, sinó del terrorisme (“d'aquells”?). Sempre podrà respondre que això no ho ha dit, que no ho volgut dir, però la virtut del verí és la d'actuar pel seu compte un cop inoculat en el cos social.

Guerra d'imatges

A la roda de premsa va declarar-se una guerra d'imatges. Va prometre que es mostrarien les fotografies o pel·lícules en què es veia com atacaven violentament als mossos, amb pedres i pals, punxant les rodes dels camions de neteja, etc. Dues qüestions:

1. Encara que admetéssim la veritat d'aquelles agressions contra els mossos (no contrastada per cap imatge posteriorment, recordem-ho), tampoc no seria justificable la violència policial contra una gent que asseguda a terra oferia resistència no violenta. Si darrera d'un camió n'hi ha uns que tiren pedres i ataquen amb pals, per què no reacciona la policia contra aquests? Per què han de rebre els de davant del camió, asseguts, mans enlaire, ensangonades, i amb evidents expressions de dolor al rostre, i que sols oferien resistència pacífica? Càstig? ( pel que han fet altres). Venjança ? (vessada damunt un buc expiatori). Ràbia? (impròpia d'un professional). Ordres? (que ha d'obeir fermament el professional). A cadascú, el que li pertoca. Si no, això voldria dir que jo haig de rebre pel que faci el meu veí.

És clar, la lògica subjacent a la intervenció dels mossos i les afirmacions del conseller, és que aquella gent que protestava era un “exèrcit” enemic. Van aplicar una verinosa lògica de guerra (amic-enemic à la Schmitt): en una guerra qualsevol “soldat” de l'altre bàndol ha de ser atacat i reduït, és un enemic potencialment mortífer; això és, a la Plaça Catalunya, tot manifestant, per pacífic que sembli, és l'enemic a atacar. Ofuscats per la impotència del violent davant la força de la no violència, cegats darrera les viseres dels cascos, per als mossos ja no hi havia persones (cadascuna responsable sols dels seus actes individuals), sinó un exèrcit. Un altre verí inoculat des de la conselleria: fer-nos creure que hi ha una guerra als carrers, perquè hi ha un enemic (“els altres”). Convençut d'aquesta idea, o volent fer-nos-en convèncer, Puig, com en tota guerra, en sacrifica la primera víctima: la veritat. Aquest verí es vol posar en circulació a través de paraules (afirmacions ambigües i no contrastades) i, sobretot, a través d'imatges.

  1. Al final les imatges dels mossos atacats no han aparegut. És clar, les úniques que han circulat per la xarxa no els serveixen. Com justificar la contundència de les porres i les bales de goma, si resulta que a les imatges hom hi veu que la policia recula perquè hom els tira ampolles buides de plàstic i llaunes? No els serveixen, perquè les poques imatges en què apareixen reaccions violentes no són aptes per a l'operació retòrica de contaminació: s'hi veu clarament “indignats” que es giren d'esquena a la policia, s'adrecen als altres, i demanen a uns escadussers exaltats que abandonin la violència. Protegeixen la policia que els acabava d'atonyinar. Aquestes imatges no serveixen per a vendre la idea que al darrera hi ha perillosos grups violents (“aquells”), no són útils per a contaminar la imatge dels acampats i els seus simpatitzants.

Imatges que voldrien que no s'haguessin vist i que circulen lliurament, i imatges que voldrien que hom veiés i que no apareixen al final. I la proposta de crear noves imatges des dels cascos dels policies: això és la guerra! Un lapsus molt simptomàtic: digué el polític policial que servirien per “contrarestar o contrastar”. Són dos verbs de significat i connotacions ben diferents. Ja ens estaria bé que els cascos portessin càmeres i, en directe, transmetessin tota la informació, sense modificacions, a tothom. Malgrat el fet que tota imatge és parcial i per tant en si mateixa no pot contenir una veritat plena, en part ens servirien per contrastar els informes i les declaracions posteriors. Però no és per això que les hi voldria Puig, sinó per a tenir materials de muntatge per a la guerra retòrica de les imatges. Per “contrarestar”. No es tractaria d'usar les imatges dels cascos per escatir la veritat i establir els fets, sinó per produir armes retòriques que compensessin l'impacte de les imatges dels “altres”. Pura lògica de guerra.

En la guerra de les imatges de Puig no importa la relació entre les imatges i la realitat, sinó la força purament retòrica (sofística) de les imatges. Per això, el que ha lamentat el conseller, fins al punt de la disculpa, és que “ferissin la sensibilitat”, és a dir, el seu efecte retòric, emocional, en l'espectador. Desvia l'atenció de la veritable qüestió: la realitat, els fets que les imatges mostren i denuncien. Li sap greu la sensibilitat ferida dels espectadors, no les ferides reals infringides injustificadament per les porres!

Una contínua guerra d'imatges: n'hi ha de visuals i n'hi ha de retòriques (les verinoses declaracions). Ens preguntem per què els qui van patir el desallotjament no han pogut fer arribar tantes vegades com el Conseller d'Interior les seves versions als mitjans públics o privats. El Conseller pot bombardejar tant com vulgui des de les alçades dels mitjans de comunicació; els qui participen a les concentracions, sotmesos al règim de guerra de Puig , sols poden practicar la guerra de guerrilles de les informacions transmeses horitzontalment, per sota de la crosta oficial, a través de les xarxes i d'Internet. De tant en tant, alguna esclata, per la seva evidència, en els grans mitjans de comunicació.

En la guerra de les imatges és molt important aconseguir que guanyi la teva interpretació. Així Puig pretenia donar el veritable sentit de les fotografies en què apareixia un senyor en cadira de rodes envoltat dels uniformats a porra alçada: els mossos agressors de fet defensaven un ciutadà. Sort que els mitjans s'han fet ressò de les declaracions del suposat ciutadà protegit: "Que Puig m'expliqui de qui em defensaven els Mossos" (Ara, 1 de juny de 2011, edició digital: <http://www.ara.cat/societat/Que-Puig-mexpliqui-defensaven-Mossos-indignats-cadira_0_491351270.html> [Data de consulta: 1 de juny de 2011] )

Els poders normalment decidixen què es mostra i què se'ns oculta. Així, les identificacions preceptives que han de portar ben visibles els agents. Les armilles les protegien del perill que sortissin a les imatges. S'havien d'identificar els acampats i la multitud diversa a partir de la projecció d'uns imaginaris “altres”, “d'aquells”; els polis, en canvi, no havien d'estar identificats. Els poders també volen decidir qui som i què podem fer i pensar. Per això, ara també intentaran controlar les imatges, imposar-nos-en les seves, ocultar-nos-en d'altres, inundar-nos amb les seves interpretacions.

Puig: verí a la via pública.

Josep Ma Casasús Rodó


Conversa amb el meu pare





Roser López Monsò

Las piedras. Breve crónica de investigación sobre la revuelta

Per Aldo Cardoso

Unas piedras en mis manos: el primer deseo para comenzar la mañana; familiarizarme con ellas. Conocer y percibir lo que se sentía al tirar una de ellas a cualquier lugar o cosa; el acto, el movimiento de mi brazo, el sonido al caer, imaginarme como rompería una cabeza fascista, o como sonaría cortando el aire... Que tamaño de piedra seria el idóneo para defender la libertad, o la democracia...

Camino a las vías del tren, encontré dos personas de unos 80 años sentados bajo una higuera. Les pregunté por la manifestación del 67, en la estación de FFCC de Catalunya y la carretera de Montcada. En sus miradas estaba la respuesta, su dolor no les permitió volver al pasado, querían hablar del Barça, se pusieron de pie y los vi alejarse al compás del bastón de uno de ellos...

Llegué a las vías, había muchas piedras, comencé por las mas diminutas y fui mirando y guardando muchas y de muchos gramos; blancas y picadas de negro. Con mi preciado botín me marché al taller.

Para compenetrarme con la historia, recurrí al archivo histórico de Terrassa, con el objetivo encontrar planos o mejor una fotoaerogrametría de algún año próximo a la revuelta. De esta manera podía imaginarme como fue el sitio exacto de la batalla, y utilizar este material para hacer un fotomontaje. Me encanto el interés de la chica del archivo, y me facilitó muchos datos para hallar lo que buscaba como una recomendación para visitar otro archivo.

Donde después de mirarme como un bicho raro al cual hay que tratarlo como a un idiota y dejarme parado esperando su buena voluntad... el funcionario me recomendó que buscara en internet. Es muy difícil llegar a este material, los motivos los desconozco, pero siento que hay una desconfianza, en todo caso es muy complicado acceder a las fotos aéreas. Una piedra en el camino, volveré, insistiré, y le pondré buena energía.

Reflexiones en el camino

Son algunos interrogantes que rondaron por mi cabeza, creo que este es el comienzo de la aventura , y piedra a piedra lograré construir una obra.

-El pasado esta con nosotros, el problema de las dictaduras es profundo.

-Será un buen camino el optar por la violencia para defender al pueblo oprimido de una dictadura.

-Estamos atrapados en un sistema que no nos permite pensar ni actuar con libertad, tenemos que tirar piedras.

-La población se a vuelto débil, carece de confianza en si mismo y es incapaz de ofrecer resistencia.

-Una piedra puede dar en el punto débil de una dictadura.

-Una piedra apuntando al poder del dictador.

Bibliografía.

DE LA DICTADURA A LA DEMOCRACIA Gene Sharp.

COMBAT PER LA LLIBERTAD

Preguntas:

tirarías piedras para defender tu libertad,

cual de estas piedras usarías para defender la libertad de tus semejantes

crees que existen piedras ideológicas para defender la libertad, o tienen que ser físicas para lanzarlas

cual seria el objetivo de tu piedra

COMPOSICION DE LAS PIEDRAS

Granito, compuesto de cuarzo mica y feldespato.

Testimonios

Planos y fotoaerogrametría

ARCHIVO HISTORICO

Piedras

Fotografías

Formatos, modelos, localizaciones, películas, laboratorio, cámara, soportes,

Video PIEDRA POWER

Formatos, guión, preguntas, elegir personalidades, edición, sonido, proyectores,

Instalación

Aldo Cardoso