Una mirada en present. INDIGNATS!

Verí de Puig. Contaminar, estripar, contagiar

Josep Ma Casasús Rodó

L'operació policial no era una qüestió de neteja, sinó de contaminació: calia contaminar la imatge d'un moviment de gent diversa de totes les edats i declaradament no violents amb imatges d'agressions i violència, d'aldarulls amb antiavalots inclosos.

El que més els espantava era que ara no podien enfocar l'atenció mediàtica en joves amb cresta, caputxa, pantalons estripats, etc. (allò dels “antisistema”), sinó que al centre hi havia avis i àvies, joves universitaris amb camissa, professionals de l'ensenyament i la sanitat, dones de camí de la compra, mares amb els seus fills... Calia estripar aquesta imatge, a cops de porra i de bala de goma. Després, també, amb el degoteig de declaracions tendencioses.

Era una operació de contagi: calia contagiar els participants en l'acampada i l'assemblea amb la violència inoculada des de les hordes policials. Calia aconseguir que si més no alguns esdevinguessin violents. Així ja els podrien reprimir, a cops de bastó policialment, amb l'adjectiu “antisistema” políticament.

Roda de premsa

L'operació de contaminació i de contagi ha estat constant des del divendres de la “neteja”, des de la roda de premsa de la tarda. Abans de començar, el conseller estava nerviós, com si hagués de passar un examen important. A mesura que avançava i agafava seguretat a l'escenari, va poder anar deixant les gotes de verí mediàtic - tot un espectacle:

· només va considerar veritables “indignats” els aproximadament 150 que diu van accedir a marxar de la plaça; els qui es van quedar, no eren veritables “indignats” sinó “altres” que se n'aprofitaven.

[Nota 1: Com gosa el polític dels mossos dir qui són i qui no són els “indignats” de debò? Semblaria que haurien de ser els qui hi han acampat i els qui han participat a les assemblees els que diguessin qui n'és o no, d' “indignat” (per dir-ho amb un qualificatiu que ha prosperat als mitjans de comunicació, però d'ús discutible més enllà d'aquests). Ara bé, el cas és que ningú, d'entre l'assemblea, té representativitat per a dir qui pertany o no a la mobilització: és oberta a tothom, no es tanca en distincions. En forma part qui decideix afegir-s'hi com a individu singular, i prou. Amb la sola excepció del que proclamaren des de l'inici: qui usa la violència no en participa ni els representa de cap de les maneres. Això fa ràbia als poders: que no pugui ser el polític qui ordeni, classifiqui i anomeni la realitat. I que hi hagi realitats que no es deixen ordenar, ni classificar ni gairebé anomenar des de fora. Els poders aspiren al monopoli de la paraula, i al de la imatge. El que els ha fet més mal és que els anomenats “indignats” posin en qüestió la mateixa pregunta: “qui són?”. Els polítics no saben per on agafar-los, d'aquí l'estratègia de Puig: provar de projectar-hi uns imaginaris “altres” que serveixin de “nansa” amb què començar a manipular mediàticament les mobilitzacions i els que hi participen. Una estratègia (policial) d'identificació.]

[Nota 2: Amb quina base va fer el conseller la distinció? Els poders sols accepten la protesta si aquesta és tan dòcil que és com si no existís, és a dir, la protesta silenciada, amortida, incapacitada. D'aquí que els veritables indignats, per a Puig, són els que no es noten, els que accediren a marxar de la plaça (intimidats pel desplegament policial, caldria afegir). L'edifici dels poders s'eleva o bé damunt d'una “majoria silenciosa”, o bé damunt d'una protesta i un malestar silenciats. Per això els destorben els acampats, i els que participen a les assemblees, els que s'hi apropen: potser són minoria , però minoria que no calla, que diu altres coses, que fa altres preguntes.]

· Va apuntar que els indignats eren “ingenus”, però que entre ells hi havia “aquells” que, insinuava Felip, els periodistes ja sabien qui eren. Però, qui són “aquells”? Durant el franquisme aquests ens imaginaris que permetien alhora explicar i invalidar les protestes al carrer eren els “agitadors professionals”. Sobre qui eren “aquells”, el conseller no en va donar cap concreció, cap prova. Va brandar un espantall. Per a Puig no hi ha ciutadans, sinó “majoria silenciosa”, “ingenus” (els quals hom pot condescendir a comprendre) i “aquells altres” (els que cal “netejar”) ...

· La frase “el butà pot explotar accidentalment ... o no.”, va repetir-se: ben assajada la tenia. Un verí que sembla gairebé innocu, però que volia fer sobrevolar damunt les consciències l'ombra sinistra , no de la bretolada ni de l'exaltació momentània, sinó del terrorisme (“d'aquells”?). Sempre podrà respondre que això no ho ha dit, que no ho volgut dir, però la virtut del verí és la d'actuar pel seu compte un cop inoculat en el cos social.

Guerra d'imatges

A la roda de premsa va declarar-se una guerra d'imatges. Va prometre que es mostrarien les fotografies o pel·lícules en què es veia com atacaven violentament als mossos, amb pedres i pals, punxant les rodes dels camions de neteja, etc. Dues qüestions:

1. Encara que admetéssim la veritat d'aquelles agressions contra els mossos (no contrastada per cap imatge posteriorment, recordem-ho), tampoc no seria justificable la violència policial contra una gent que asseguda a terra oferia resistència no violenta. Si darrera d'un camió n'hi ha uns que tiren pedres i ataquen amb pals, per què no reacciona la policia contra aquests? Per què han de rebre els de davant del camió, asseguts, mans enlaire, ensangonades, i amb evidents expressions de dolor al rostre, i que sols oferien resistència pacífica? Càstig? ( pel que han fet altres). Venjança ? (vessada damunt un buc expiatori). Ràbia? (impròpia d'un professional). Ordres? (que ha d'obeir fermament el professional). A cadascú, el que li pertoca. Si no, això voldria dir que jo haig de rebre pel que faci el meu veí.

És clar, la lògica subjacent a la intervenció dels mossos i les afirmacions del conseller, és que aquella gent que protestava era un “exèrcit” enemic. Van aplicar una verinosa lògica de guerra (amic-enemic à la Schmitt): en una guerra qualsevol “soldat” de l'altre bàndol ha de ser atacat i reduït, és un enemic potencialment mortífer; això és, a la Plaça Catalunya, tot manifestant, per pacífic que sembli, és l'enemic a atacar. Ofuscats per la impotència del violent davant la força de la no violència, cegats darrera les viseres dels cascos, per als mossos ja no hi havia persones (cadascuna responsable sols dels seus actes individuals), sinó un exèrcit. Un altre verí inoculat des de la conselleria: fer-nos creure que hi ha una guerra als carrers, perquè hi ha un enemic (“els altres”). Convençut d'aquesta idea, o volent fer-nos-en convèncer, Puig, com en tota guerra, en sacrifica la primera víctima: la veritat. Aquest verí es vol posar en circulació a través de paraules (afirmacions ambigües i no contrastades) i, sobretot, a través d'imatges.

2. Al final les imatges dels mossos atacats no han aparegut. És clar, les úniques que han circulat per la xarxa no els serveixen. Com justificar la contundència de les porres i les bales de goma, si resulta que a les imatges hom hi veu que la policia recula perquè hom els tira ampolles buides de plàstic i llaunes? No els serveixen, perquè les poques imatges en què apareixen reaccions violentes no són aptes per a l'operació retòrica de contaminació: s'hi veu clarament “indignats” que es giren d'esquena a la policia, s'adrecen als altres, i demanen a uns escadussers exaltats que abandonin la violència. Protegeixen la policia que els acabava d'atonyinar. Aquestes imatges no serveixen per a vendre la idea que al darrera hi ha perillosos grups violents (“aquells”), no són útils per a contaminar la imatge dels acampats i els seus simpatitzants.

Imatges que voldrien que no s'haguessin vist i que circulen lliurament, i imatges que voldrien que hom veiés i que no apareixen al final. I la proposta de crear noves imatges des dels cascos dels policies: això és la guerra! Un lapsus molt simptomàtic: digué el polític policial que servirien per “contrarestar o contrastar”. Són dos verbs de significat i connotacions ben diferents. Ja ens estaria bé que els cascos portessin càmeres i, en directe, transmetessin tota la informació, sense modificacions, a tothom. Malgrat el fet que tota imatge és parcial i per tant en si mateixa no pot contenir una veritat plena, en part ens servirien per contrastar els informes i les declaracions posteriors. Però no és per això que les hi voldria Puig, sinó per a tenir materials de muntatge per a la guerra retòrica de les imatges. Per “contrarestar”. No es tractaria d'usar les imatges dels cascos per escatir la veritat i establir els fets, sinó per produir armes retòriques que compensessin l'impacte de les imatges dels “altres”. Pura lògica de guerra.

En la guerra de les imatges de Puig no importa la relació entre les imatges i la realitat, sinó la força purament retòrica (sofística) de les imatges. Per això, el que ha lamentat el conseller, fins al punt de la disculpa, és que “ferissin la sensibilitat”, és a dir, el seu efecte retòric, emocional, en l'espectador. Desvia l'atenció de la veritable qüestió: la realitat, els fets que les imatges mostren i denuncien. Li sap greu la sensibilitat ferida dels espectadors, no les ferides reals infringides injustificadament per les porres!

Una contínua guerra d'imatges: n'hi ha de visuals i n'hi ha de retòriques (les verinoses declaracions). Ens preguntem per què els qui van patir el desallotjament no han pogut fer arribar tantes vegades com el Conseller d'Interior les seves versions als mitjans públics o privats. El Conseller pot bombardejar tant com vulgui des de les alçades dels mitjans de comunicació; els qui participen a les concentracions, sotmesos al règim de guerra de Puig , sols poden practicar la guerra de guerrilles de les informacions transmeses horitzontalment, per sota de la crosta oficial, a través de les xarxes i d'Internet. De tant en tant, alguna esclata, per la seva evidència, en els grans mitjans de comunicació.

En la guerra de les imatges és molt important aconseguir que guanyi la teva interpretació. Així Puig pretenia donar el veritable sentit de les fotografies en què apareixia un senyor en cadira de rodes envoltat dels uniformats a porra alçada: els mossos agressors de fet defensaven un ciutadà. Sort que els mitjans s'han fet ressò de les declaracions del suposat ciutadà protegit: "Que Puig m'expliqui de qui em defensaven els Mossos" (Ara, 1 de juny de 2011, edició digital: <http://www.ara.cat/societat/Que-Puig-mexpliqui-defensaven-Mossos-indignats-cadira_0_491351270.html> [Data de consulta: 1 de juny de 2011] )

Els poders normalment decidixen què es mostra i què se'ns oculta. Així, les identificacions preceptives que han de portar ben visibles els agents. Les armilles les protegien del perill que sortissin a les imatges. S'havien d'identificar els acampats i la multitud diversa a partir de la projecció d'uns imaginaris “altres”, “d'aquells”; els polis, en canvi, no havien d'estar identificats. Els poders també volen decidir qui som i què podem fer i pensar. Per això, ara també intentaran controlar les imatges, imposar-nos-en les seves, ocultar-nos-en d'altres, inundar-nos amb les seves interpretacions.

Puig: verí a la via pública.

Josep Ma Casasús Rodó