Les pedres... un material prou dur i prou a l’abast de qualsevol, com per convertir-se en projectil. Són els missils del miserable, la darrera opció just abans de perdre la raó. Són l’últim crit d’impotència. Són... les pedres enfront la por.
En aquest enfrontament directe amb la por, el que més m’intriga i pre-ocupa és el mecanisme intern que s’origina. Una acció tan simple però tan difícil de prendre. Un gest dur, però gens complexe, capaç de deslliurar-nos de l’amenaça. La primera qüestió que em ronda pel cap és: quins són els motius que porten a un home corrent a tirar una pedra?
El procés succeeix a gran velocitat; un home s’ajup, esgarrapa el terra i aixeca una pedra afilada. Apunta i llença amb totes les seves forces un projectil ple de pols i àcars. Durant un instant ha sigut lliure. Durant l’acció de tirar la pedra ha sigut ell mateix, ell sol enfrontant-se al medi que l’envolta. S’ha deixat portar per un instint de supervivència totalment visceral, sense intromissió de la ment i, per tant, ni del record ni de la consciència. Així doncs, un home lliure és possible, tan sols un instant.
Sigui quin sigui l’objectiu al que la pedra es dirigeix, tenint en compte que cada dècada afloren milers de noves possibles “dianes”, el més important crec, és l’acció de tirar-la. Aquesta fracció de segon, aquest procés, sense dubte és el mateix que sent una persona d’ara, com una de l’any 67 a l’estació dels FGC de Terrassa. El context serà completament diferent però el procés químic, que va des del cervell fins a l’extremitat i que proporciona suficient força com per expandir en l’espai i el temps un objecte o idea, serà el mateix.
Procés: recollir testimonis actius de la manifestació de 1967 i investigar sobre el procés intern i subjectiu de tirar pedres. Quines imatges venen al cap? quin estat anímic produeix? que es sent abans, durant i després de llançar-la?... També buscaré diferents casos reals, tant positius com negatius, on alguna persona o multituds hagin llençat pedres.
Ian Gehlhaar
