martes, 31 de mayo de 2011
viernes, 20 de mayo de 2011
El testimoni d'en Paco Gordillo
És important el que va passar el 1967 perquè va ser un any pont. Hi va haver eleccions al Sindicato Vertical. Els sindicals que estàvem dins del Sindicat Vertical (jo era càrrec sindical) utilitzàvem les possibilitats legals que donava el fet de ser-hi.
D'altra banda, començàvem a organitzar-nos entorn al que seria Comissions Obreres. Darrera hi havia un partit, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Estava molt ben organitzat, en aquell temps era l'únic partit que estava organitzat. (...) A partir del 67, i ja al 68, si que comencen a aparèixer “grups esquerrosos” que endeien (...); quan fèiem les assembles es presentaven... eren grups petits.
Vinc d'una família que sempre ha sigut d'esquerres. Durant la guerra civil van matar un germà del meu pare. El meu pare va unir-se a l'exèrcit Republicà, va estar 8 o 10 anys en camps de concentració. Aquestes coses marquen, encara que en aquells temps no es parlava d'això, costava molt parlar d'això.
A Terrassa, jo vivia a les Arenes, un barri realment marginal. Allò gairebé era una illa perduda; no tenia cap tipus de... ni llum, ni aigua (ho vam haver de muntar nosaltres). Per a mi (i la gent jove) això representava un handicap important. Les condicions era òptimes perquè la gent jove es rebel·lés. Eren condicions molt similars a les actuals, però diferents. Avui hi ha llibertat, però hi ha motius per muntar verdaders problemes.
En aquell moment faltava la llibertat. De la llibertat la gent no se'n dóna compte fins que li falta. I quan li falta, és un cop molt fort: el fet que t'hagis d'amagar, que no puguis parlar, que no et puguis reunir, que t'imposin coses. Quan estàs en una situació com l'actual sembla que tot això no tingui importància (...). Però quan t'imposen... Això i les circumstàncies socials van ser el que em va fer moure. I com a conseqüència vaig entrar a CCOO, primer a les joventuts, i després al PSUC.
Al 67 les condicions de vida eren molt difícils, molt complicades. Els treballadors lluitaven per tenir millores econòmiques, menys hores de treball, més vacances; nosaltres lligaven aquesta realitat amb plantejaments de tipus polític, a la necessitat de llibertat, amb la legalització dels sindicats, dels partits.
A Terrassa sempre hem tingut problemes de crisi al tèxtil, en aquest temps va començar a desvariar... L'atur ha sigut un problema endèmic d'aquesta ciutat. Això creava un caldo de cultiu perquè la gent sortís al carrer a reivindicar...
Es va convocar aquesta manifestació, a l'Estació dels Catalans. La via fèrria baixava cap avall... Fins el pas a nivell, el Doré a la dreta i l'escorxador a l'esquerra. Vam començar la manifestació allà (a l'Estació) i vam començar a baixar i de seguida... Terrassa estava presa per la policia armada i la guàrdia civil. Entre l'inici i el cine Doré, a la meitat, ens van barrar el pas. Hi havia quinze o vint geeps de la policia armada i van carregar contra la manifestació i va començar el conflicte, ho van fer amb violència, amb els mosquetons agafats al revés...
M'imagino que ells no s'esperaven la reacció de la gent, que també va ser violenta, automàticament també es va defensar. La gent va començar a saltar el mur de (la via) perquè a l'altre costat hi havia pedres. Allà va passar de tot.
També estaven convocats elements d'extrema dreta i la policia secreta (la Brigada Político-Social); els trets que van ferir dues persones van sortir del Doré, allà eren els de la Brigada Político-Social. Un dels que van ferir a la panxa va ser en Cabello (va ser precisament a la cantonada de l'Hostal del Fum). Nosaltres el vam portar a la Mútua, el vam deixar a la porta i vam marxar.
Les pedres eren elements d'autodefensa. Havien passat 17 anys després de la guerra, era un explosió de lluita en contra de la repressió que s'havia exercit contra la gent d'una forma sibil·lina. Les detencions eren contínues, i les tortures... Va ser la primera vegada que es va produir un enfrontament seriós, era una manifestació clara d'unes necessitats del poble, o d'una avantguarda del poble que necessitava manifestar un desig.
A partir del 67, les manifestacions van generalitzar-se i el poder de Comissions i del propi PSUC va arribar un moment que va ser bastant gran. El 73 o 74, el PSUC va arribar a tenir 2500 militants a la clandestinitat.
Aquella manifestació la van convocar, per un costat, el Comitè Local del PSUC i per l'altre la Coordinadora de CCOO, que ja estava organitzada (jo estava a la Coordinadora). El PSUC estava organitzat per cèl·lules, entre ells els membres no es coneixien... Però va arribar un moment que ja es coneixia molta gent. El 27 d'octubre van detenir moltes persones per la manifestació.
Als barris hi havia nuclis determinats. A nosaltres ens convocaven a assemblees, en un barri determinat, un diumenge; i acabava amb la guàrdia civil al darrera. Es concentraven unes cent persones. Aquesta gent que venia a les assemblees treballaven a les fàbriques, eren membres dels comitès d'enllaç: moltes comitès de grans fàbriques estaven dominats per nosaltres. Si convocàvem una manifestació i hi havia ganes de tirar-la endavant, de seguida teníem els instruments per bellugar-la; i, de fet, a partir del 67 això va ser un clamor constant.
Hi havia tot un sector: els joves. Jo no tenia ni 20 anys. Les CCOO juvenils van arribar a tenir a Terrassa uns 500 joves.
Nosaltres muntàvem manifestacions cada diumenge, “conatos”, en deien. Ens situaven a la carretera de Montcada amb Topete, per exemple, muntàvem una manifestació i quan arribava la policia nosaltres ja havíem desaparegut però en un parell d'hores ja estàvem en un altre lloc. Teníem una capacitat de maniobra molt forta. Hi havia un sector (nosaltres) que intentava guanyar-se el carrer; en molts casos ho aconseguia. Anàvem a demanar diners casa per casa, per pagar la setmanada dels detinguts, de la gent que estava a la presó. Hi anàvem en nom de CCOO i del partit, i no es detenien... La gent dels barris ens donava diners. No és sorprenent que tinguéssim capacitat de convocatòria.
L'hora de la concentració no la recordo, per la tarda. Al cap de la manifestació ens vam anar concentrant entre 300 i 400 persones. Va durar fins les 3 de la matinada. Després vam anar a altres llocs. I la policia anava pels barris, per les cases, intentant detenir gent. Va ser una nit moguda. Jo recordo que vam portar ferits a la Mútua i després... Quan passaven aquestes coses, la gent més coneguda acostumava a no anar a dormir a casa meva. Jo, per exemple, tenia llocs per anar a dormir.
A casa es vivia amb molta por. A la meva família havien patit molt a la guerra i veien que jo acabaria igual. Jo ja m'espavilava, evitava crear-los més problemes dels necessaris
Una de les curiositats de la meva militància: Els meus germans m'acusaven en moments determinats. La meva mare quan tenia un “sofoco” perdia el coneixement. Els meus germans deien si algun dia em passava alguna cosa es moriria.
Una nit, les forces de l'ordre es van presentar a casa. Van envoltar els carrers, tot estava ple de policia armada. Van entrar a casa. Vam acabar tots contra la paret, amb els mosquetons... (com en les pel·lícules de la gestapo). Doncs la meva mare no solament no es va morir, sinó que va ser la militant més activa quan em van tancar a la presó. Però això va ser més endavant.
Paco Gordillo
miércoles, 18 de mayo de 2011
lunes, 16 de mayo de 2011
“Hoy es la sociedad la que produce...
Piedra, proceso
“Hoy es la sociedad la que produce, y el hombre el que consume. Todo el mundo puede criticar, forzar, desmitificar y proponer reformas, pero deberá permanecer dentro del sistema: no se le permite ser libre. Una vez creado un objeto, hay que acompañarlo. Así lo manda el sistema. No se puede frustrar la expectativa; si ha asumido un papel, el hombre debe seguir recitándolo hasta la muerte. Todos sus gestos han de ser absolutamente coherentes con su actitud anterior, y deben prefigurar el futuro. La salida del sistema significa una revolución. Así, el artista, como un nuevo juglar, satisface los consumos refinados y produce objetos para los paladares cultos. Si ha tenido una idea, vive para ella y de ella. La producción en serie le obliga a producir un único objeto que satisfaga el mercado hasta la adicción. No le está permitido crear y abandonar el objeto en su camino; debe seguirlo, justificarlo y canalizarlo; el artista debe ocupar el lugar de la cadena de montaje. Tras haber sido estímulo impulsor, técnico y especialista del descubrimiento, se convierte en engranaje del mecanismo. Su actitud se ve condicionada a ofrecer sólo una correptio del mundo, a perfeccionar la estructura social, pero nunca a modificarla y revolucionarla. Aunque rechace el mundo del consumo, resulta ser un productor. La libertad es una palabra vacía.” … “El cambio que se debe producir es, por tanto, el del regreso a unos proyectos limitados y subsidiarios en los que el ser humano sea el eje de la búsqueda, y no el medio y el instrumento.”.
Este texto no es propio sino una apropiación parcial e interesada. Su autor es Germano Celant, data de 1967 y se titula Arte Povera. Apuntes para una guerrilla[1]. No deja de ser curioso que actualmente sea Senior Curator del Solomon R. Guggenheim Museum de Nueva York , en el 67 lanzando piedras, ya sean estas manifiestos, y actualmente ... pero bueno nada nuevo sobre estos lares. Y lo que he leído y he visto por él comisariado me ha gustado (palabra poco acertada para hablar de Arte, demasiado superficial).
Pero lo que a mí me interesa, en este caso, no es la ubicación actual de G. Celant, si lo del Arte Povera fue o no un invento, estructurar discurso entorno a la obra de una serie de artistas que carecían de estructura. Eso es lo de menos.
[1] Extraído de Aurora Fernández Polanco. Arte Povera. Ed. Nerea, Madrid, 2003, pág. 99 a 103.
Juan Carlos Estudillo
domingo, 8 de mayo de 2011
(Re) emodelar la història, apropiar-se'n; subjectivar-la...
Segons Paco Gordillo (membre de CCOO i coorganitzador de la concentració) la protesta tingué lloc el 27 d'octubre i no el 17.
D'altra banda, hi ha qui s'apropia de fets històrics al cap dels anys, en un intent de guanyar protagonisme. El cert és que, segon P. Gordillo, el 1967 a Terrassa qui “protestava” no eren molts dels grups polítics que s'atribueixen el protagonisme de “ser-hi”.
A partir del 67, però, la situació va començar a canviar i se sumaren més forces i lluites.
La història, cadascú, la viu a la seva manera i, en conseqüència, recorda les coses com vol... I no només això, inconscientment hi ha qui se n'inventa. És difícil participar activament en la història. Un cop ja han passat els fets, apareixen els protagonistes, que no hi van ser i es munten la història en funció del que els interessa... En els últims 30 anys alguns historiadors han dit barrabassades... Contra això és molt difícil de lluitar.
Actualment, hi ha la sensació que el 1967 hi havia molta gent que feia coses. Però puc donar fe que aquell any es bellugava molt poca gent aquí a Terrassa, era una gent molt determinada... És fals que la majoria fessin res...
Això és complicat. Significava enfrontar-se a situacions molt adverses des del punt de vista de la repressió i no tothom està disposat a fer-ho.
La majoria de moviments que, fins i tot apareixen als llibres d'història, asseguren que hi eren presents... No es veritat a la pràctica. Puc assegurar-ho perquè jo si que vaig ser-hi present. I la majoria de grups polítics que diuen que hi eren... devien estar molt amagats, perquè jo a la pràctica no els vaig veure...
A partir del 67 es va obrir tot un procés de participació, lluita. La manifestació del 27 d'octubre va significar un punt i a part. Fins aleshores aquí a Terrassa hi havia hagut algun moviment... Però en aquests anys manifestar-se al carrer no era fàcil.
Paco Gordillo
martes, 3 de mayo de 2011
Pedres ideològiques
He provat de classificar les diferents intencions què hi ha darrera de cada braç que decideix llançar una pedra. Les més genèriques són causes ideològiques, polítiques i religioses. He buscat vídeos a través de YouTube i a continuació us deixo alguns links. N’he trobat a tots els continents.
Entre tots m’agradaria destacar el vídeo d’ un ciutadà de Síria què llença pedres contra un tanc. La pedra no causa cap tipus de desperfecte al tanc però té una gran càrrega simbòlica:
http://www.youtube.com/watch?v=DFS-PMHasJY
Els darrers mesos, a causa de les protestes per orient mitjà, he trobat molts vídeos on es repeteixen figures d’homes i dones desesperades llançant pedres:
http://www.youtube.com/watch?v=_MkWTLhtng0&feature=fvst
Siria 21/03/2011
http://www.youtube.com/watch?v=scPcyhaLVXY
Egipto 28/1/2011
http://www.youtube.com/watch?v=juk13LBO0U0
Yemen 17/02/2011
Altres vídeos on trobem gent llençant pedres:
http://www.youtube.com/watch?v=i7adF-NL8Tc&feature=fvwrel
Sahara 10/11/2010
http://www.youtube.com/watch?v=1u5X6dD22Ek&feature=fvsr
Argentina 24/12/2010
http://www.youtube.com/watch?v=PNgm5E4PdR8&feature=related
Honduras 22/09/2009
A Europa, la crisis i les protestes anti-sistema han omplert els carrers de projectils voladors:
http://www.youtube.com/watch?v=rshdJZruH_0&feature=relmfu
Grecia 5/5/2010
http://www.youtube.com/watch?v=NhLDLORoFBE
Grecia 23/02/2011
http://www.youtube.com/watch?v=40LmIy7JWxI&feature=relmfu
Grecia 16/12/2010
http://www.youtube.com/watch?v=vv0kYNI1J5s&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=yn0GjscSDBU&feature=related
Italia 14/12/2010
http://www.youtube.com/watch?v=I5h_ZbFucAE&feature=related
Estrasburgo 4/04/2009
http://www.youtube.com/watch?v=BnEXkxYyjEY&feature=relmfu
Belgrado 20/07/2008
L’any 2001, durant les manifestacions anti-G8 a Gènova, un jove italià va perdre la vida, Carlo Giuliani. En aquest vídeo veiem com la policia va posar una pedra al costat del cos i la va mullar en la sang que rodejava el cadàver per intentar responsabilitzar la mort del jove a una pedra llançada per un altre manifestant:
http://www.youtube.com/watch?v=sqKxBV_YRZ0&NR=1
En la recerca de altres causes no polítiques o socials he trobat una nova causa, la religió. En aquest reportatge de Radio 5 es parla sobre les societats on encara es porta a terme la lapidació:
http://www.youtube.com/watch?v=3C3kKGehlkk
En la recerca he trobat vídeos emesos per televisions àrabs de lapidacions reals. No poso els links perquè penso què falten el respecte de les víctimes d’aquesta atrocitat. En un d’ells es veu un home què es deixa lapidar sense resistència. Li tapen els ulls i es posa de genolls a l’espera de la primera pedra. Sense paraules...
La pel·lícula “La veritat de Soraya M.” explica com una dòna és acusada de ser infidel al seu marit i rep la condemna de la lapidació. El més sorprenent és què els què llencen les pedres són veïns, companys, amics i fins i tot els familiars, els seus propis fills. Aquest és el trailer:
http://www.youtube.com/watch?v=FvHyvHUaQw0
En art, l’artista argentí Luizo Vega, ha fet diferents performances i intervencions en contra de la lapidació:
http://www.youtube.com/watch?v=mrOKMM44Pqk
Per acabar, un vídeo sobre uns nens que juguen a tirar pedres. La descripció del vídeo diu “en el bosque de san carlos los niños juegan a tirar las piedras a las ventanas”.
http://www.youtube.com/watch?v=7bJjNjYuGkg
Procés:
Enregistrar imatges a càmera lenta del llançament d’una pedra i dels efectes que causa al ser llançada contra diferents superfícies. Triar un grup de diferents persones, convidar-les a llençar pedres i enregistrar les seves sensacions durant el procés.
Ian Gehlhaar
De la por i el silenci quotidià
A l'estació dels Catalans... Potser a punt de fer-se fosc. Cadascú arribava en petits grupets... Hi vaig anar al sortir del taller amb un company de feina i amb un altre de Comissions. Vam caminar fins el pas a nivell... La gent pujava per la Rambleta, alguns per la via (saltaven la valla); ...i altres per l'estació... Llavors venia un tren cada hora. Tots érem al mig de la via... En coneixia un parell o tres de Comissions... van venir el grisos, hi havia mànegues d'aigua. Només arribar allà tothom agafava les pedres i se les guardava.
La policia no podia entrar a la via...Hi havia les mànegues d'aigua i la policia també anava a cavall amb uns “vergajos” aixi de llargs, de més d'un metre, per poder agredir la gent des de dalt del cavall. La gent va començar a tirar pedres i la via va quedar gairebé pelada... i després a córrer avall a tota merda...
A mi no em va tocar el rebre, però sé que a algú si que li va tocar. Vaig baixar cap avall, i cap a casa. L'endemà ho vaig parlar amb algú, però quan menys parlaves millor, hi podia haver un xivato...
I també en vas tirar, de pedres?
Jo no vull dir si en vaig tirar o no.
Joan
Com en aquest cas, el meu pare m'explica, de tant en tant, algun breu episodi d'encontre amb forces repressores, ja sigui com assistent a alguna concentració, com espectador d'algun fet violent o com a subjecte d'algun tipus de control per part de les forces de l'ordre establert. En parla amb molt de silenci.
A mi em fascina la integració de la por en la vida quotidiana de les persones anònimes que, com ell, van viure durant aquells anys.
És una por que transforma els records i els modela. És una por amb la qual molts homes i dones vivien quotidianament i que adoptava formes de silenci, cautela, desconfiança. Era la por de l'”ai al cor” d'amics i familiars d'aquells individus que s'exposaven obertament, però també d'aquells que feien tard algun dia a l'hora sopar. És una por que estava instal·lada a tantes i tantes cases, implícita, invisible, interioritzada en la vida quotidiana entre hàbits i costums.
Roser López Monsò
Punt de partida: I de pedra, a la via, no en va quedar cap
De tant en tant, el meu pare (1942) m'explica algun fet, algun breu episodi passat: uns quants records, retalls escadussers. Són moments fragmentats en el temps: adversitats d'infantesa a França; fill de terrassencs exiliats, de pares separats, retornat a Terrassa on va encetar l'adolescència. Adolescència de postguerra i joventut d'anys 50 i 60.
Ja fa uns anys em va parlar d'una concentració i posterior repressió de finals dels 60. Havia tingut lloc entre l'estació dels Catalans, la Rambleta i el Doré. Les persones concentrades van servir-se de les pedres de la via per apedregar les forces de l'ordre.
Amb aquell record modelat pel pas del temps i les seves experiències més íntimes, em va transmetre d'una manera nítida i significativa la resposta violenta a una repressió violenta:
I de pedra, a la via, no en va quedar cap.
Però el que més em va fascinar va ser la forma del record, concentrat en aquesta frase rotunda. Per què era com era? Per què el record mateix era com una pedra? De quina manera l'individu modela i remodela els records? Al cap dels anys, què en queda d'una vivència original?
Joan, el meu pare, el 1967, any en què es va casar amb la meva mare.
Roser López Monsò
Suscribirse a:
Entradas (Atom)